Una caixa que amaga el primer “luxury wedding” de la història de Catalunya
Quan pensem en casaments ostentosos, normalment ens venen al cap vestits de milers d’euros, sessions de fotos i videos a premsa o a Instagram i alguna extrabagancia extra per recordar als parents i al món senser que si ho fan, no és perquè tinguin bon gust, sinó perquè poden. Un dia parlem de les bodes ruses…
Però sempre pensem que és una cosa propia dels nostres dies, a l’antiguitat tot era més normal: Les bodes de la gent de classe treballadora com els camperols, assalariats o artesans o amb professions liberals eren força més normal del que pensem: es casaven joves però sent majors d’edat i amb qui més o menys els podia arribar a fer el pes, però les bodes de la gent rica, comerciants, propietaris de terres o de la noblesa, la cosa era diferent: Normalment eren moviments estratègics per ampliar riqueses o algún titol noviliari. Això no vol dir que no hi hagués amor, ni consentiment, però la pela és la pela i aixó sempre estaba per sobre de tot.
Avui parlarem d’un moble molt vinculat als casaments: Les caixes de nuvia i molt concretament a la caixa de núvia que es coneix popularment com la Caixa de la nuvia i el moro, conservada al Museu Episcopal de Vic (MEV).
Les caixes de núvia
Una caixa de núvia és un moble que s’utilitzava abans per guardar l’aixovar que una dona preparava abans de casar-se. Van ser molt populars des de l’edat mitjana fins al s. XIX, però en territoris més rurals a Catalunya aquesta costum va sobreviure de manera residual fins als anys 1960 o fins i tot 1970.
A les caixes la família de la núvia hi guardava la roba de llit, roba personal, complements i records familiars perquè la núvia s’ho pogués endur a casa el seu futur marit perquè normalment era ella la que es desplaçava a casa el marit. Aquestes caixes de fusta passissa normalment es decoraben, si tenies pocs diners anaven poc decorades o amb pintures senzilles com les inicials del matrimòni, però si eres rica, podien ser autentiques obres d’art, perquè una de les funcions era també marcar l’estatus econòmic de la familia i passar com a peçes de luxe de mares a filles.
La caixa de la núvia i el moro ens interessa precisament per això: per les seves pintures i sobretot per les pintures del matrimoni que en aquesta tipologia de caixes al s. XVI anaven retratats. En aquest cas els dos nuvis es fan representar dins la portella de la part frontal on hi havia dins un «calaixets».
Casarse en una familia important
Gràcies a una investigació d’arxiu, ara sabem que la núvia representada era Anna Bosch i Fontarnau, membre d’una família benestant de la ciutat. Sabem que es va casar l’11 d’abril de 1543, quan devia tenir uns 17 anys.
Sabem que Anna va aportar un dot de 1.400 lliures. Dit així potser no impressiona gaire, però per fer-nos-en una idea, a mitjan segle XVI un treballador guanyava entre 20 i 40 lliures l’any. Traslladat als valors actuals, aquest dot podria equivaldre aproximadament a entre un i dos milions d’euros.
I encara hi ha un detall més revelador: una família benestant solia aportar un dot d’entre 100 i 150 lliures. Anna en va aportar catorze vegades més. No és estrany: amb aquell casament es convertia en senyora de Mont-rodon i d’altres dominis. En definitiva, no era només un matrimoni; era també una operació patrimonial de primer ordre.
I el nuvi? Realment es valia aquella dot?
De fet, va ser més fàcil saber-ne el nom d’ell que d’ella però hem volgut posar-hi una mica de misteri. veureu: Apart del matrimòni hi ha algunes pintures més que adornen la caixa. A la part superior al cantó esquerra hi ha una imatge d’Anna, la mare de la Verge que dona un clavell al seu net, Jesus, que està amb la mare de deu. Al cantó dret una pimntura de St. Onofre i d’aquí el nom del noi: Onofre. No sona massa exòtic, oi? Doncs no, sabem que el seu nom complet era Pere Onofre Sala i que rondava la vintena quan es va cassar.
El detall que ho canvia tot: el turbant
Pere Onofre apareix retratat amb un espectacular turbant a la moresca. I aquí és on molts podrien pensar: «Ah, clar, una influència musulmana, una declaració cultural, un símbol ideològic, porser no era cristià vell…» Doncs no.
Segons els especialistes, podem parlar d’un postureix monumental: A finals del segle XV i principis del XVI, les elits cristianes estaven fascinades pels objectes, teixits i modes procedents del món islàmic. Portar un turbant era una manera de demostrar estatus, refinament i, sobretot, diners.
I si el nuvi crida l’atenció, la núvia no es queda enrere. El pentinat d’Anna no era el més habitual a la Catalunya de l’època: porta els cabells trenats i recollits al voltant del cap, un estil que recorda molt més les pintures del Renaixement italià que no pas les modes locals.
Dit d’una altra manera: ell sembla acabat de sortir d’una desfilada de luxe oriental i ella d’un taller florentí de primer nivell. Tots dos exhibeixen una imatge curosament construïda per transmetre riquesa, refinament i estatus. En llenguatge actual, eren dos autèntics pijos de manual.
L’últim gran hit dels Gascó
Qui va pintar la caixa? Sabem que es tractava de dues famílies que no escatimaven en despeses, així que van recórrer també als millors artistes de la rodalia: el taller dels Gascó.
Els investigadors sospiten que hi podria haver intervingut Pere Gascó, tot i que no existeix cap document que ho confirmi amb absoluta certesa. De fet, la peça presenta un petit misteri: els retrats dels nuvis mostren una qualitat i una mà diferents de la resta de la decoració. Tanmateix, els Bosch, els Sala i els Gascó estaven tan estretament vinculats que difícilment haurien encarregat l’obra a un altre taller.
Això explicaria que la coneguda caixa de núvia s’atribueixi tradicionalment al taller dels Gascó, una de les grans “fàbriques” artístiques de la Catalunya del segle XVI. Entre 1503 i 1546 se’n documenten fins a 69 encàrrecs.
D’aquests treballs, només se’n conserven parcialment nou; tres més els coneixem gràcies a fotografies antigues, i diverses desenes s’han atribuït al taller perquè, estilísticament, “fan tota la pinta” de ser-ne obra.
Els especialistes calculen que el catàleg complet podria arribar a unes 93 obres. En aquest sentit, la caixa de núvia és especialment rellevant, ja que sembla correspondre a una de les darreres peces conservades del taller.
Seria, per tant, una mena de comiat artístic.
Això també explicaria les diferències d’estil que s’hi observen, un fenomen molt habitual en els tallers de l’època: probablement hi van intervenir diverses mans. Algú va començar la feina i algú altre la va acabar, com era habitual en la producció artística d’aquell temps.
Una caixa que canvia la història
La datació precisa de la peça també té una gran importància per als historiadors.
Les caixes de núvia catalanes del segle XVI són escasses i poques es poden datar amb tanta exactitud. Gràcies a la documentació conservada, aquesta caixa es converteix en una de les referències més antigues conegudes.
Així, darrere d’un simple moble hi trobem tota una història de matrimonis estratègics, fortunes familiars, artistes i modes que circulaven per Europa com si no hi haguessin fronteres. I la idea encara va més enllà: la propera vegada que el cosí us convidi a una boda temàtica de Star Trek o El Senyor dels Anells, o que l’amiga de gustos refinats us arrossegui a Eivissa vestits de blanc impecable, penseu que ja l’any 1543 hi havia una parella que feia el seu propi “show” visual per deixar clar que anaven sobrats de recursos i que estaven connectats amb el luxe més actual del seu temps.